EL TELÈFON

Va sonar el telèfon.

-          Si? – va dir el noi.

-          Manel? – va dir la noia.

-          …Em sembla que t’equivoques. – va respondre ell.

-          No ets el Manel? – va tornar a dir ella.

-          No, no, de veritat em sap greu, però crec que t’equivoques. – li va dir.

-          …Però si…, bé es igual, perdona’m eh! Adéu. – va concloure ella.

-          Adéu! – li va respondre el noi.

Un altre cop va tornar a sonar el telèfon.

-          ...Si? – va dir ell novament.

-          Hola, ets el Manel? – va preguntar ella.

-          Mira crec que et tornes a equivocar. – li va respondre el noi.

-          Però és que he revisat el número, no ho entenc! – li va espatar ella.

-          Com? – li va dir el noi.

-          Doncs que ahir una persona em va donar aquest número de telèfon per a que avui el truques, i la veritat no ho entenc, segur que no ets en Manel? – va insistir.

-          No, de veritat que no, mira em sap molt de greu, però ni sóc el Manel, ni sé de qui em parles. – li va deixar anar el noi.

-          I perquè caram tinc el teu número de telèfon? – li va preguntar la noia sensiblement irritada.

-          I jo que sé – va explotar ell.

-          Però si tens la mateixa veu que ell! – li va respondre la noia, aixecant considerablement el to de veu.

Es va fer un petit silenci.

-          Perdona, em sap molt de greu, però és que ara mateix em sento molt enganyada. -  va dir la noia i es va posar a plorar.

-          Escolta... escolta... no ploris dóna, em sap greu, si t’he contestat malament, no era la meva intenció ofendre’t. – li va dir ell.

-          No és culpa teva - va respondre la noia entre llàgrimes.

-          Si et puc ajudar en alguna cosa? – li va oferir ell.

-          No ho crec. – li va respondre ella.

-          Però que caram t’ha passat? – li va preguntar el noi.

Ella va dubtar si explicar-li o no, però no tenia res a perdre? Així que va decidir fer-ho.

-          Ahir a la nit vaig conèixer un noi en una discoteca, ens vam enrotllar, em va dir coses molt maques, molt especials, em va fer sentir molt bé i amb l’ajuda d’un parell de copes, vam acabar al llit, al marxar em va donar aquest número de telèfon i em va dir que volia tornar-me a veure que s’havia enamorat, que el truques avui i xerraríem una mica i podríem tornar a quedar, i la resta de la història ja la saps, perquè el número de telèfon que em va donar era el teu. – li va explicar la noia.

-          Que fort! – li va dir ell.

-          Sí! molt fort. – va replicar ella.

-          Em sap molt de greu el que t’ha passat, no sé com hi ha homes que poden anar així per la vida. – va exposar ell.

-          Jo tampoc ho entenc. – va resoldre ella. Com et dius li va preguntar?

-          Lluís, jo em dic Lluís i tu? – li va preguntar el noi.

-          Anna, em dic Anna. – va respondre ella.

-          Doncs no sé Anna, la veritat és que com t’he dit em sap molt de greu, si et puc ajudar en alguna altra cosa. – li va dir ell.

-          No ho crec però en qualsevol cas has estat molt amable. Gràcies. – va dir-li l’Anna.

-          No em donis les gràcies, no hi ha motiu. – respongué ell.

-          Adéu i fins un altra. – es va acomiadar d’ella.

-          Adéu Anna i si mai vols res ja tens el meu número de telèfon. – li va dir ell entre rialles.

-          Molt bé! – va riure ella. Potser algun dia podríem fer un cafè plegats.

-          Això està fet! Quan tu vulguis. – Va dir el noi.

-          Ja et trucaré. – Li va respondre ella.

-          D’acord. – digué ell.

-          Adéu. – es va acomiadar ella.

-          Adéu. – li va contestar ell.

Van penjar els telèfons.

Just després de penjar el noi va buscar en la seva llista de contactes i va fer una trucada.

-          Lluís? Sóc el Manel, et ve de gust quedar amb una tia?

Jordi Diaz.