L'HOME VITAL

L’HOME VITAL

En Lluís és un home vital, una d’aquelles persones que sempre té ganes de fer coses, sempre nous projectes, noves idees, noves inquietuds. De ben petit sempre ha tingut la sensació de que el temps li marxava de les mans i que l’havia d’aprofitar al màxim, sinó com li donaria temps de poder fer tot allò que volia?

L'interessaven tot tipus de temes i activitats diverses, sempre tenia inquietud per emprendre un nou aprenentatge, una nova aventura, un nou camí. Li agradava llegir, escriure, fer esport, cuinar, escoltar música, pintar, conèixer gent, anar de viatge, veure pel·lícules, parlar, li agradava viure, li agradava ser viu i omplir-se d’experiències.

Un bon dia en Lluís  mal assegut en una cadira de la taula de la terrassa de casa, observant el cel ple d’estels, mentre prenia una copa d’un bon Penedès i escurava l’ultima pipada d’un cigarret ros, va tenir un pensament, un mal pensament. Algun dia tot allò s’acabaria, ja no podria llegir, escriure, fer esport, escoltar música, pintar, conèixer gent, anar de viatge, veure pel·lícules, parlar... algun dia deixaria de viure, li arribaria l’hora, es moriria i ja no podria fer mai més res.

En Lluís és va incorporar de cop a la cadira, com intentant trobar una solució a aquell problema. Ell era d’aquelles persones que quan tenien un problema entre mans mai desistien, mai es donaven per vençuts fins que no hi trobaven una solució, però que hi podia fer-hi ell davant d’aquell fatídic pronòstic?

Tot d’una, un neguit incontrolable va començar a recórrer el seu cos, el cor se li havia accelerat considerablement i cada cop li costava més respirar. Aquella idea l’ofegava, l’envaïa de dalt a baix fins a tenir-lo completament bloquejat. En Lluís es va marejar i va corre a jeure al sofà. Va intentar aturar el maleït pensament, es va dir a si mateix que deixes de pensar, però no podia, no podia controlar la seva ment i allò encara el va inquietar més. Aquell pensament, aquella idea, era més forta que ell, no podia ignorar-la, no podia fer com si no passes res, algun dia tot s’acabaria i ell no era prou fort per enfrontar-se a un fet com aquell.

Mai s’havia aturat a pensar de forma profunda en la seva pròpia mort, era com si no anés amb ell. És clar que havia tingut pèrdues, i molt properes, i molt tristes, però després d’aquella mort, el sol tornava a sortir l’endemà i podia tornar a fer totes aquelles coses que tan li agradaven, però quan fos ell qui palmes, allò no seria així, el sol no tornaria a sortir per ell.

Va pensar que li esclataria el cap, la tensió del seu cos era altíssima, es sentia extremadament marejat. Tot i això es va posar de peu, es va dirigir fins a l’escala, va pujar al segon pis, va entrar al dormitori i va obrir la calaixera.

En aquell moment va pensar en la seva mare. T’estimo.

Va tenir temps de sentir el click del gallet a cau d’orella.

Fosc.

Jordi Diaz