EL GOT DE VIDRE

EL GOT DE VIDRE

Un cop més es repetia la història.

Era tard. Les onze passades, seia a la cuina de casa seva, amb el pap ple després d’aquell copiós sopar. La seva mirada es perdia dins d’aquell got de vidre, on encara s’hi intuïa el reflex d’aquell vi que l’havia acompanyat durant l’àpat.

Es preguntava, un cop i un altre, que havia de fer, li hauria de dir un dia o altre, s’estava tornant boig, però no trobava el valor per fer-ho.

Ell se n’havia intentat oblidar, fer com si res, com si mai l’hagués coneguda, com si no hagués compartit un sol minut amb ella, com si mai se n’hagués enamorat. Però era una lluita interior igual de dura que inútil.

Aquella mateixa tarda l’havia trobada pel carrer, van parlar de les seves respectives feines, es van intercanviar un parell de bromes i van quedar en que potser podrien trobar-se després més tard a la cafeteria de cal Paco, si tots dos hi coincidien. Ell li va dir que tenia coses que explicar-li.

Tota la tarda va estar donant-hi voltes, li ho volia dir, volia dir-li que era un boig, però que s’havia enamorat d’ella, que necessitava estar al seu costat, que volia estimar-la, petonejar-la, acariciar-la, explicar-li que li havia passat el dia abans, anar a dinar plegats, sortir a passejar junts. Estava convençut, li ho diria.

Va arribar a cal Paco prop de les 9 del vespre, embriagat de coratge, però es va derrumbar com un castell de sorra al entrar per la porta i no trobar-la. Es va dirigir a la barra, intentant dissimular aquella cara entre decepció, àlibi i tristesa i va preguntar si l’havien vist. El cambrer li va dir que havia estat allà però que feia uns vint minuts que se n’havia anat sense dir res. Havia arribat tard.

Va sortir de l’establiment després de beure’s una cervesa, va agafar el mòbil i va pensar en trucar-la, fruit de la frustració i de la desesperació, però finalment va decidir no fer-ho, de fet que li hauria dit? Si tot plegat era una bogeria.

Va tornar a mirar el got de vidre del damunt de la taula, va fer-ne un glop per escurar-lo i se’n va anar a dormir.

Jordi Diaz