jueves, 21 de abril de 2011

L'HOME VITAL

L’HOME VITAL

En Lluís és un home vital, una d’aquelles persones que sempre té ganes de fer coses, sempre nous projectes, noves idees, noves inquietuds. De ben petit sempre ha tingut la sensació de que el temps li marxava de les mans i que l’havia d’aprofitar al màxim, sinó com li donaria temps de poder fer tot allò que volia?
L'interessaven tot tipus de temes i activitats diverses, sempre tenia inquietud per emprendre un nou aprenentatge, una nova aventura, un nou camí. Li agradava llegir, escriure, fer esport, cuinar, escoltar música, pintar, conèixer gent, anar de viatge, veure pel·lícules, parlar, li agradava viure, li agradava ser viu i omplir-se d’experiències.
Un bon dia en Lluís  mal assegut en una cadira de la taula de la terrassa de casa, observant el cel ple d’estels, mentre prenia una copa d’un bon Penedès i escurava l’ultima pipada d’un cigarret ros, va tenir un pensament, un mal pensament. Algun dia tot allò s’acabaria, ja no podria llegir, escriure, fer esport, escoltar música, pintar, conèixer gent, anar de viatge, veure pel·lícules, parlar... algun dia deixaria de viure, li arribaria l’hora, es moriria i ja no podria fer mai més res.
En Lluís és va incorporar de cop a la cadira, com intentant trobar una solució a aquell problema. Ell era d’aquelles persones que quan tenien un problema entre mans mai desistien, mai es donaven per vençuts fins que no hi trobaven una solució, però que hi podia fer-hi ell davant d’aquell fatídic pronòstic?
Tot d’una, un neguit incontrolable va començar a recórrer el seu cos, el cor se li havia accelerat considerablement i cada cop li costava més respirar. Aquella idea l’ofegava, l’envaïa de dalt a baix fins a tenir-lo completament bloquejat. En Lluís es va marejar i va corre a jeure al sofà. Va intentar aturar el maleït pensament, es va dir a si mateix que deixes de pensar, però no podia, no podia controlar la seva ment i allò encara el va inquietar més. Aquell pensament, aquella idea, era més forta que ell, no podia ignorar-la, no podia fer com si no passes res, algun dia tot s’acabaria i ell no era prou fort per enfrontar-se a un fet com aquell.
Mai s’havia aturat a pensar de forma profunda en la seva pròpia mort, era com si no anés amb ell. És clar que havia tingut pèrdues, i molt properes, i molt tristes, però després d’aquella mort, el sol tornava a sortir l’endemà i podia tornar a fer totes aquelles coses que tan li agradaven, però quan fos ell qui palmes, allò no seria així, el sol no tornaria a sortir per ell.
Va pensar que li esclataria el cap, la tensió del seu cos era altíssima, es sentia extremadament marejat. Tot i això es va posar de peu, es va dirigir fins a l’escala, va pujar al segon pis, va entrar al dormitori i va obrir la calaixera.
En aquell moment va pensar en la seva mare. T’estimo.
Va tenir temps de sentir el click del gallet a cau d’orella.
Fosc.

Jordi Diaz

domingo, 27 de febrero de 2011

EL TELÈFON

Va sonar el telèfon.
-          Si? – va dir el noi.
-          Manel? – va dir la noia.
-          …Em sembla que t’equivoques. – va respondre ell.
-          No ets el Manel? – va tornar a dir ella.
-          No, no, de veritat em sap greu, però crec que t’equivoques. – li va dir.
-          …Però si…, bé es igual, perdona’m eh! Adéu. – va concloure ella.
-          Adéu! – li va respondre el noi.
Un altre cop va tornar a sonar el telèfon.
-          ...Si? – va dir ell novament.
-          Hola, ets el Manel? – va preguntar ella.
-          Mira crec que et tornes a equivocar. – li va respondre el noi.
-          Però és que he revisat el número, no ho entenc! – li va espatar ella.
-          Com? – li va dir el noi.
-          Doncs que ahir una persona em va donar aquest número de telèfon per a que avui el truques, i la veritat no ho entenc, segur que no ets en Manel? – va insistir.
-          No, de veritat que no, mira em sap molt de greu, però ni sóc el Manel, ni sé de qui em parles. – li va deixar anar el noi.
-          I perquè caram tinc el teu número de telèfon? – li va preguntar la noia sensiblement irritada.
-          I jo que sé – va explotar ell.
-          Però si tens la mateixa veu que ell! – li va respondre la noia, aixecant considerablement el to de veu.
Es va fer un petit silenci.
-          Perdona, em sap molt de greu, però és que ara mateix em sento molt enganyada. -  va dir la noia i es va posar a plorar.
-          Escolta... escolta... no ploris dóna, em sap greu, si t’he contestat malament, no era la meva intenció ofendre’t. – li va dir ell.
-          No és culpa teva - va respondre la noia entre llàgrimes.
-          Si et puc ajudar en alguna cosa? – li va oferir ell.
-          No ho crec. – li va respondre ella.
-          Però que caram t’ha passat? – li va preguntar el noi.
Ella va dubtar si explicar-li o no, però no tenia res a perdre? Així que va decidir fer-ho.
-          Ahir a la nit vaig conèixer un noi en una discoteca, ens vam enrotllar, em va dir coses molt maques, molt especials, em va fer sentir molt bé i amb l’ajuda d’un parell de copes, vam acabar al llit, al marxar em va donar aquest número de telèfon i em va dir que volia tornar-me a veure que s’havia enamorat, que el truques avui i xerraríem una mica i podríem tornar a quedar, i la resta de la història ja la saps, perquè el número de telèfon que em va donar era el teu. – li va explicar la noia.
-          Que fort! – li va dir ell.
-          Sí! molt fort. – va replicar ella.
-          Em sap molt de greu el que t’ha passat, no sé com hi ha homes que poden anar així per la vida. – va exposar ell.
-          Jo tampoc ho entenc. – va resoldre ella. Com et dius li va preguntar?
-          Lluís, jo em dic Lluís i tu? – li va preguntar el noi.
-          Anna, em dic Anna. – va respondre ella.
-          Doncs no sé Anna, la veritat és que com t’he dit em sap molt de greu, si et puc ajudar en alguna altra cosa. – li va dir ell.
-          No ho crec però en qualsevol cas has estat molt amable. Gràcies. – va dir-li l’Anna.
-          No em donis les gràcies, no hi ha motiu. – respongué ell.
-          Adéu i fins un altra. – es va acomiadar d’ella.
-          Adéu Anna i si mai vols res ja tens el meu número de telèfon. – li va dir ell entre rialles.
-          Molt bé! – va riure ella. Potser algun dia podríem fer un cafè plegats.
-          Això està fet! Quan tu vulguis. – Va dir el noi.
-          Ja et trucaré. – Li va respondre ella.
-          D’acord. – digué ell.
-          Adéu. – es va acomiadar ella.
-          Adéu. – li va contestar ell.
Van penjar els telèfons.
Just després de penjar el noi va buscar en la seva llista de contactes i va fer una trucada.
-          Lluís? Sóc el Manel, et ve de gust quedar amb una tia?


Jordi Diaz.

EL GOT DE VIDRE


EL GOT DE VIDRE

Un cop més es repetia la història.
Era tard. Les onze passades, seia a la cuina de casa seva, amb el pap ple després d’aquell copiós sopar. La seva mirada es perdia dins d’aquell got de vidre, on encara s’hi intuïa el reflex d’aquell vi que l’havia acompanyat durant l’àpat.
Es preguntava, un cop i un altre, que havia de fer, li hauria de dir un dia o altre, s’estava tornant boig, però no trobava el valor per fer-ho.
Ell se n’havia intentat oblidar, fer com si res, com si mai l’hagués coneguda, com si no hagués compartit un sol minut amb ella, com si mai se n’hagués enamorat. Però era una lluita interior igual de dura que inútil.
Aquella mateixa tarda l’havia trobada pel carrer, van parlar de les seves respectives feines, es van intercanviar un parell de bromes i van quedar en que potser podrien trobar-se després més tard a la cafeteria de cal Paco, si tots dos hi coincidien. Ell li va dir que tenia coses que explicar-li.
Tota la tarda va estar donant-hi voltes, li ho volia dir, volia dir-li que era un boig, però que s’havia enamorat d’ella, que necessitava estar al seu costat, que volia estimar-la, petonejar-la, acariciar-la, explicar-li que li havia passat el dia abans, anar a dinar plegats, sortir a passejar junts. Estava convençut, li ho diria.
Va arribar a cal Paco prop de les 9 del vespre, embriagat de coratge, però es va derrumbar com un castell de sorra al entrar per la porta i no trobar-la. Es va dirigir a la barra, intentant dissimular aquella cara entre decepció, àlibi i tristesa i va preguntar si l’havien vist. El cambrer li va dir que havia estat allà però que feia uns vint minuts que se n’havia anat sense dir res. Havia arribat tard.
Va sortir de l’establiment després de beure’s una cervesa, va agafar el mòbil i va pensar en trucar-la, fruit de la frustració i de la desesperació, però finalment va decidir no fer-ho, de fet que li hauria dit? Si tot plegat era una bogeria.
Va tornar a mirar el got de vidre del damunt de la taula, va fer-ne un glop per escurar-lo i se’n va anar a dormir.

Jordi Diaz

viernes, 25 de febrero de 2011

ELLA


ELLA

Ella el va trucar a ell. Ell va despenjar el telèfon. Ella li va dir que necessitava veure’l. Ell li va dir que també. Ella li va preguntar on podien quedar. Ell li va respondre que podien quedar tant a casa d’ella com a casa d’ell, però que fos ella qui prengués la decisió. Ella li va dir que preferia quedar a casa d’ell. A ell li va semblar bé.
Ella va trucar a la porta. Ell va obrir. Ella va entrar dins de la casa, era un pis petit, però molt acollidor. Al entrar hi trobaves directament el menjador, la cuina petita a mà esquerra, just en front un petit distribuïdor que donava al bany i a una de les estances. A la dreta, la sortida al balcó i a l’extrem el dormitori.
Ella va deixar les coses damunt del sofà. Ell li va preguntar si volia prendre una copa. Ella li va dir que no, que no podia esperar més, que volia que la fes seva. Ell li va dir que també ho desitjava, que se’n moria de ganes. Ell si va acostar i va començar a descordar-li la brusa i a acariciar-li els pits, mentre li besava el coll. Ella es desfeia a les seves mans. Ella va deixar-se fer, era el que li venia de gust. Van cardar al sofà, a la dutxa, a la cuina i finalment al llit.
Ell es va adormir ràpidament. Ella estava exhausta, esgotada, morta, però tremendament satisfeta, ell se l’havia cardada de totes maneres, havia vingut a buscar precisament allò i ell n’havia superat totes les expectatives.
Ella es va mirar el rellotge, dos quarts de cinc, havia d’anar-se’n a buscar als nens a l’escola. Es va aixecar del llit, es va vestir, va agafar les seves coses i li va deixar els diners que havien acordat a la tauleta de nit.
Al tancar la porta ella va pensar que si volia tornar a repetir el tornaria a contractar a ell.

Jordi Diaz