EL MAR

No sé si va ser l’aigua freda de les onades a la platja, remullant-me els peus, o el reflex dels rajos del sol reposant al damunt de les meves pupil·les, però vaig tenir uns segons de lucidesa.

Era una tarda d’estiu, el sol estava a punt de pondre’s. M’agradava anar a aquella cala solitària i seure a la vora del mar a contemplar l'anar i venir de les onades, on semblava que el món s’aturés durant una estona. Sempre repetia el mateix ritual, prop de les set de la tarda em dirigia cap a aquell racó, on quasi mai hi havia ningú, em descalçava, m’arremangava els pantalons, seia a terra, i m’encenia una cigarreta. I aleshores feia l’esforç de retrobar-me a mi mateix, sense cap mena d’èxit, pensant que aquell entorn reposat potser podria ajudar-me en el meu propòsit.

La meva vida era complicada, era como si de cop i volta hagués nascut als 35 anys, ja que per culpa d’aquell accident no recordava res del que m’havia passat. Havia tingut una caiguda amb la moto i alguna part del meu cervell havia quedat danyada després de l'impacte. Amnèsia temporal em deien aquells senyors de bata blanca, però la temporalitat cada cop s’allargava més. Ja feia quasi bé un any des de l’accident i excepte petits flaixos, no havia aconseguit recordar res de res.

Va ser aleshores quan vaig girar el cap i la vaig veure. Estava aturada a uns cinc metres de mi, de peu, mirant-me fixament als ulls. Mirant-me d’aquella manera que mires algú quan has compartit moltes coses, era una mirada intensa, plena de missatge. L’únic problema és que jo era incapaç de desxifrar-lo.

Aquella situació va durar uns segons, però va semblar com si el temps s’hagués aturat completament.

De cop i volta ella va relaxar la seva mirada, va fer un cop d’ulls a terra, va fer una fitada a l'inmensitat del mar i va marxar, sense dir-me res.

Jo encara no havia tingut temps ni tant sols de reaccionar, no sabia qui era aquella noia, però el que si sabia era que el cor m’havia donat un salt al veure-la. Havia estat tot tan ràpid! m’hagués agradat aixecar-me, preguntar-li qui era? explicar-li el poc que sabia jo de la meva pròpia història. Però no vaig ser capaç, no vaig saber reaccionar i quan m'en vaig voler adonar ja no hi era.

Tot tornava estar igual que feia 10 minuts, silenci, quietud, tranquil·litat, soledat...

Vaig remenar dins la bossa, vaig treure novament el paquet de tabac, vaig encendre’m una altra cigarreta i vaig tornar a mirar fixament el mar. Aleshores va ser quan ho vaig entendre, l’havia estimada. No sabia qui era, no sabia que havia passat entre nosaltres, però vaig tenir clar quins havien estat els meus sentiments, cap a aquella persona que havia tingut al davant feia poc més de cinc minuts.

Vaig girar-me de cop, en un intent desesperat d’intentar trobar-la, però ja no hi era, ja havia marxat. Vaig mirar el mar novament i vaig pensar, ara toca mirar endavant.

Jordi Diaz